Dos concerts i tres a l’escenari

by jomoxi

12186393_1112642542082288_7125363418568647583_o

No sóc hiperactiu, ja ho sabeu, però, per designis del destí, em va tocar tenir dos bolos en tres dies. El primer, a la Bàscula, significà el retorn al format banda estàndard (baix, bateria, guitarra) després de més de set anys sense fer-ho. Aquest power trio, creat per gravar el que serà el primer disc de Billy Pilgrim, no ha tingut prou temps per assajar moltes cançons. Així que em vaig presentar a l’escenari tot sol, durant mitja hora, on vaig fer una espècie de resum del que ha estat Billy Pilgrim en aquests dos anys llargs de vida que té: loops, cançons protesta, desmemòria i coses rares en general.

Passat aquest tràngol freakie, el Pablo (aka Reverend Rivers, baix) i el Marc (aka Tarc Mormo, bateria) van pujar a l’escenari i vam tocar per primera volta sis temes, cinc dels quals inèdits. I què he de dir? Que m’ho vaig passar la mar de bé, amb les seves cagades (com tocar una cançó una quarta per sota, amb dos collons!) i els seus moments delirants, amb dos paios amb els que sembla que haguem estat tocant junts des de fa deu anys. Potser el ritme un pél accelerat però tan se val. La veritat és que ens ha motivat molt per treure els temes i gravar-los d’una punyetera vegada. Hi haurà sorpreses!

Cal dir que la sala, el bar de la Bàscula, és un lloc collonut, amb tècnics i responsables molt amables i eficients i l’únic però és que està una mica lluny de tot arreu. Suposo que la línea 9 ajudaria a millorar el tema. Tot i això, penso que hi va assistir molta gent. Vaia, que feia goig!

Dos dies després, ens vam trobar a Ujué, a Navarra, en una pastisseria (!?)  tornant a tocar els temes davant d’un públic entregat (=amic) i en un estat semi-etílic, post-pandrial i constipat. Què he de dir? La sensació que havia tingut dos dies abans va reafirmar-se en aquest pseudo-bolo: la naturalitat. I pensareu que és una cosa evident però no pas per mi. La naturalitat és difícil d’aconseguir. No estic parlant d’autenticitat. Tots som una mica farsants. Però com va dir-me un ionqui fa una pila d’anys, has de tocar (o viure o escriure o ballar) com qui plou.

I aquest és l’objectiu. Aviat, més coses!

 

 

Anuncis